Ja sóc aquí

Efectivament, aquest any, sí. Aquest any arribo a Viladecans. I no només això: arribo "guardant les formes" el dia del pregó, perquè davant les autoritats més val comportar-se. Però arribo també per remullar-vos a tots i totes el diumenge dia 12. Als grocs, i als negres, pels carrers de Viladecans. Perquè mig Viladecans serà groc i l'altra meitat, negre.

I per acabar de preparar-ho, demano la teva participació: vols venir aquest dijous, 2 de setembre, a les 8 del vespre al centre cultural sant Joan (Pare Artigas, 2)? Necessitem mans per penjar cartells, per repartir mocadors, per preparar la mamullada, per acompanyar el mamut!

(Per cert, tu aniràs amb els grocs o amb els negres?)

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (5)

– I el Mamut? -va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?
– Els de Sant Climent, es pixen a la riera i els de Viladecans es beuen la bromera.
– Que porcs! –va exclamar la Sales mentre es tapava la boca en senyal de fàstic.
– I a fe de Déu, que n’hi havia de bromera. És clar, essent de la muntanya han de ser molt potents...! Ja m’enteneu. Però de cop i volta m’he adonat que som el que collim; i els de Sant Climent, per què són famosos...?
– Per les cireres! –va dir la Saleta contenta, contenta d’haver encertat.
– I els de Viladecans?
Ningú no va contestar.
– Pels melons i les síndries! –va respondre el Joan.
– Doncs bé, després d’aquesta conclusió he pensat que la bromera dels climentons no pot ser més que de Mamut.
Tothom va tenir un esglai i la gent es va apropar al voltant del Joan, preguntant
– Així què ...?
– L’has vist?
– On és?
– Per què no el portes aquí?
– Bé, sí, l’he vist –va dir el Joan mentre demanava calma amb les mans esteses–. Però el Mamut no vol baixar a la ciutat. No es refia de la gent, penseu que ha fet un salt en el temps molt gran, i ara tot li és estrany, necessita sentir-se segur i que l’acollim amb alegria. Ens costarà de convènce’l. De totes maneres, m’ha deixat fer-li una fotografia, perquè d’una manera o altra vol ser present a la nostra Festa Major.
El Joan va treure una fotografia enorme on es veia clarament la silueta d’un Mamut.
– Som-hi! Anem a penjar-la a la façana de l’ajuntament. Va, ajudeu-me!
De seguida, dos nois de la colla dels diables de Viladecans van llençar unes cordes des de dalt de la torre del rellotge de Can Modolell, van lligar la fotografia gegant que en Joan li havia fet al Mamut, i la van hissar ben amunt, perquè tothom veiés el Mamut. Tot seguit, els grallers van començar a tocar els compassos del Patatuf i tothom a la plaça es va posar a ballar. I diuen, que van estar ballant molta estona més, fins i tot sevillanes, i que l’alegria, malgrat no haver pogut portar el Mamut de veritat, es va apoderar dels viladecanecs i viladecanenques, perquè ara sabien que el Mamut existia, i que tard o d’hora acabaria entrant a la ciutat per portar gresca i xirinola.
I hi ha qui diu que la festa continua...

Josep Mumany

Vinc del Monte Rosa

Amb en Juan Carlos Vizcaíno. L'any passat ja vam pujar junts al Sisha Pangma. I aquest estiu, per descansar, hem anar als Alps, que estan més a la vora. M'ha encantat que em convidés a anar-hi. I és que m'agrada l'aventura. Per això m'estic preparant per treure el cap (i el cos sencer) a la Festa Major.

He estat a Portbou

Amb uns amics, molt amics, de mides i edats diferents, com podeu veure. Ai, això de la paternitat deu estar molt bé... O de la maternitat? Això del meu gènere continua sense estar gaire clar, en el meu cas!

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (4)

En Sebastià i la Sales van començar a caminar i en arribar a la plaça van veure que el Joan arribava pel carrer d’Àngel Guimerà reclamant l’atenció de tothom qui era congregat a la plaça. La gent comentava i tothom preguntava:
– Que has trobat el Mamut?
– Sí!
– L’ha trobat!
El Sebastià i la Saleta es van abraçar i fent salts d’alegria van córrer fins a ser a prop del Joan.
– L’has trobat? –van preguntar tots dos alhora.
– Bé, no exactament.
– En què quedem? Sí o no?
– Sí, però no.
Es va fer un gran silenci a la plaça. Els viladecanencs i viladecanenques van quedar astorats per l’estranya notícia.
– Vegem. Comencem pel principi. On l’has anat a buscar? –va interrogar el Sebastià.
– A Sant Climent.
– On és Sant Climent?
– Passat Cal Menut –va dir el Joan assenyalant cap amunt del carrer d’Àngel Guimerà.
– Cal Menut?
– Sí, home. La masia que hi ha seguint la riera amunt.
– Ahhh! –en Sebastià es va gratar el cap– Una masia antiga?
– I tant, té més de vuit segles.
– Molt de temps, no? –exclamà en Sebastià mentre es comptava els dits.
– Imagina’t si és antiga, que quan les tropes del Rei Jaume I anaven camí de Salou per embarcar cap a la conquesta de Mallorca, algunes d’elles van passar per aquí mateix on ens trobem ara, i segur que des de les portes de la masia els saludaven, perquè la masia ja hi era –explicà el Joan.
– Carai, noi! –el Sebastià va tornar a gratar-se el cap.
– I el Mamut? –va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?

Josep Mumany

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (3)

– Els de Gavà no m’han tirat pedres, però he rebut una pluja de fletxes quan era a prop de Can Sellarés, i no he vist ni qui les tirava ni d’on venien.
La Saleta no es va poder aguantar-se les ganes de riure.
– Per què rius? Jo no li trobo la gràcia.
La Saleta no parava de riure.
– Riu, riu, apa! Riem tots!
– Ves per on. Els de Gavà han evolucionat. Ja saben tirar fletxes∗.
Tots dos es van posar a riure, però de cop van recordar la missió que els havien encomanat les entitats de Viladecans, i poc els va durar l’alegria.
– Sebastià, què els direm ara als vilatans i vilatanes? M’hagués agradat donar-los una sorpresa i fer que aquesta Festa Major fos la millor que s’ha fet mai. Però...
Van estar un moments callats. Fins que la Sales va trencar el silenci.
– Sebastià, saps què es celebra per la Festa Major?
– No.
– Doncs són festes nascudes en honor de la patrona de Viladecans, la Mare de Deu de Sales.
– Caram! –va exclamar en Sebastià mentre es gratava el cap.
– Saps que sóc l’única dona que porta el seu nom? En tota la història soc l’única dona que ha dut el nom de la patrona, però com que sóc un personatge de ficció no compta. Per tant, si algú li posés a la seva filla el nom de Sales seria la primera del poble. I saps una altra cosa? Com que sóc de ficció i viatjo en el temps i en la imaginació, he vist com en un futur, al Ple Municipal, aprovaran que si algú posa a la seva filla el nom de Sales, rebrà un regalet de mans del senyor Alcalde. I serà un acte que es repetirà cada any, per sempre més. Ells encara no ho saben, però ho faran– va dir fent una riallada.
– De què rius ara?
– Acabo de recordar-me d’una cosa que he vist –xiuxiuejà la Sales mentre feia picar els dits i posava cara de misteri.
– Tu no estàs bé, oi? –va dir fent una ganyota en Sebastià– Passes d’una cosa a l’altra com si res. Bé, què has vist?
– Quan he anat a les Filipines, pel Camí de les Filipines, a buscar al Mamut, he vist una xapa de ferro rovellat que posava: Camí del Mar. Com si algú es pogués equivocar, i anés a Sant Ramon a buscar la platja! – i va fer una riallada molt gran.
Apa, anem cap a la Plaça, que potser el Joan ha tingut més sort que nosaltres!

Josep Mumany

El mamut i les sis copes

Servidor això del futbol no ho entén gaire, perquè jo jugava a cops de roc i sobre gel. Per tant no es pot dir que sigui d'un equip o un altre. Tinc molts amics culés i uns quants de pericos. I ja m'agrada que sigui així. Però no m'he pogut estar de fotografiar-me davant de les sis copes. Tot i que tinc una mica de gelos: són més famoses que jo, que fa més anys que rutllo pel món...

Per cert, algú em pot explicar què significa això del "fora de joc"?