Quan arribo al Pau Picasso en Pere Mut ja m’està esperant. Previsor com és ha vingut ben documentat: mapes, fotografies, programes, fotocòpies...
I és que en Pere va ser una de les persones que l’any 1964 va fer sortir a la llum aquella pedra tan estranya que els operaris de la bòbila havien trobat a la paret d’un dels desnivells on treballaven. Una pedra que no deixava treballar prou bé l’excavadora i que en Pere i el seu germà, gratant a la paret, van extreure de la grava que l’envoltava: dos metres de tub amb una forma una mica corbada. Una peça curiosa que van portar a casa perquè no sabien gaire què fer-ne. Val a dir que “a casa” era la masoveria de la bòbila i que la troballa no va desvetllar cap interès en el propietari legal dels terrenys.
Però la vida dóna moltes voltes. I les amistats de les amistats treballaven a la Universitat i van quedar tan admirats de la troballa que el mateix dia que la van veure van llogar una furgoneta per portar el tros d’ullal –perquè es tractava d’un tros d’ullal– a estudi. Sembla que pertanyia a un Elephas antiquus que deuria viure a les rodalies, el cos del qual probablement va ser arrossegat per l’aigua fins a quedar inclòs en una capa de sediments de còdols i grava.
Viladecans va sortir als diaris. La Vanguardia i el Ciero se’n van fer ressò. I el propietari de la bòbila es va trobar gairebé involuntàriament com a generós cedidor d’un objecte important al Museu d’Història Natural de Barcelona. I l’alcalde –Joan Miernau– com a màxima autoritat d’una població que, a més dels “cans” a què alguns vinculen el nom de la ciutat, havia tingut altres bestiaris: els elefants (o parents seus, o potser mamuts?). El cert és que les rieres de Viladecans donen per a molt.
L’any 2002, l’Ajuntament va portar a Viladecans una exposició sobre paleontologia, muntada per la Diputació, que es deia M.A. [milions d’anys]. Va donar peu a una interessant conferència que duia per títol: Com era Viladecans quan hi vivien els elefants. La recerca paleontològica del nostre passat, a càrrec d’Àngel Galobart. I la xerrada es va complementar amb una intervenció de Pere Mut, que, com diu el programa, va fer cinc cèntims sobre com va ser la troballa de l’ullal d’elephas antiquus a les argiles de la Bòbila de Sales, de Viladecans.
I l’any 2008, altres ullals van dreçar-se, aquest cop a la Riera de Sant Llorenç, preludi dels ullals vius que s’aixecaran a partir de la Festa major d’aquest any. I la història continuarà.
I és que en Pere va ser una de les persones que l’any 1964 va fer sortir a la llum aquella pedra tan estranya que els operaris de la bòbila havien trobat a la paret d’un dels desnivells on treballaven. Una pedra que no deixava treballar prou bé l’excavadora i que en Pere i el seu germà, gratant a la paret, van extreure de la grava que l’envoltava: dos metres de tub amb una forma una mica corbada. Una peça curiosa que van portar a casa perquè no sabien gaire què fer-ne. Val a dir que “a casa” era la masoveria de la bòbila i que la troballa no va desvetllar cap interès en el propietari legal dels terrenys.
Però la vida dóna moltes voltes. I les amistats de les amistats treballaven a la Universitat i van quedar tan admirats de la troballa que el mateix dia que la van veure van llogar una furgoneta per portar el tros d’ullal –perquè es tractava d’un tros d’ullal– a estudi. Sembla que pertanyia a un Elephas antiquus que deuria viure a les rodalies, el cos del qual probablement va ser arrossegat per l’aigua fins a quedar inclòs en una capa de sediments de còdols i grava.
Viladecans va sortir als diaris. La Vanguardia i el Ciero se’n van fer ressò. I el propietari de la bòbila es va trobar gairebé involuntàriament com a generós cedidor d’un objecte important al Museu d’Història Natural de Barcelona. I l’alcalde –Joan Miernau– com a màxima autoritat d’una població que, a més dels “cans” a què alguns vinculen el nom de la ciutat, havia tingut altres bestiaris: els elefants (o parents seus, o potser mamuts?). El cert és que les rieres de Viladecans donen per a molt.
L’any 2002, l’Ajuntament va portar a Viladecans una exposició sobre paleontologia, muntada per la Diputació, que es deia M.A. [milions d’anys]. Va donar peu a una interessant conferència que duia per títol: Com era Viladecans quan hi vivien els elefants. La recerca paleontològica del nostre passat, a càrrec d’Àngel Galobart. I la xerrada es va complementar amb una intervenció de Pere Mut, que, com diu el programa, va fer cinc cèntims sobre com va ser la troballa de l’ullal d’elephas antiquus a les argiles de la Bòbila de Sales, de Viladecans.
I l’any 2008, altres ullals van dreçar-se, aquest cop a la Riera de Sant Llorenç, preludi dels ullals vius que s’aixecaran a partir de la Festa major d’aquest any. I la història continuarà.
Publicat al Viladecans, Punt de Trobada número 24
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada