La colla del Mamut

Naixerà, si tot va bé, el proper 11 de desembre, dissabte, a les 12,30 del matí a Can Xic. Tothom hi és convidat!

Un mamut que viatja

Jo, Mamut, vaig néixer en aquestes terres molt i molt abans que es formés el poble de Viladecans. Un dia, tip de veure sempre les mateixes muntanyes, vaig decidir anar-me'n a conéixer altres llocs. Vaig rondar per molts països, i de sobte em vaig plantar a Egipte. Oh, les piràmides! que grans que són! i els temples dels faraons, quina meravella, tants anys i encara es conserven! Però, oh! pot ser que jo encara en tingui més, d'anys!

M'agrada molt, però no em quedo pas aquí. Vull veure altres llocs. Em decideixo a marxar i em planto a Sicília. La recorro i hi trobo moltes restes gregues. Com no podia ser d'altra manera, pujo al volcà Etna. Quina vista tan impressionant! El vapor dels cràters el fa un lloc ben especial. M'hi trobava com a casa, però el vent que fa m'empeny a marxar de nou, aquest cop cap al Nord.

Em planto a Estocolm, però no m'hi quedo. Massa aigua i massa fresca. Travesso fins a Sant Petersburg: quina meravella de palaus! Sí que en fan de coses els humans! Ja que hi som posats, m'arribaré a Moscú.

Segueixo el riu, deu ser el Moscava. Passejo per la capital i em planto a la Plaça Roja. Vaig enretirant turistes. És tan agradable passejar per aquí!

Tip de voltar, decideixo tornar cap a les meves terres. Com que no sé fer anar el GPS tiro massa avall i vaig a parar al Marroc. Sort que un cop a l'Atlas, un grup de marroquins em va escortar fins a Viladecans. I, òstres, a Viladecans hi ha homínids de totes les edats. Encara estic emocionat de la rebuda que em van muntar. Em trobo tant bé entre vosaltres que em decideixo a quedar-me per sempre per fer gresca i xerinola a la meva ciutat. Anna Basora (per la transcripció de les paraules del Mamut)

Mamuts de xocolata

Que tendre... mireu quina pinta. El pastís, però sobretot servidor, de xocolata. Els del Forn del Mig han tingut una magnífica pensada!

Demà, mamullem!!!

Jo, jo, jo... per la tele

Ja he arribat!

Ja està... Ja he sortit de l'armari... Vull dir de l'Ajuntament! Ha estat esmentar-me i començar a ploure a bots i barrals. Cosa fina! Però ja m'agrada. Perquè a mi m'agraden les MAMULLADES. O sigui que comencem bé, en mig del meu element.

Molta gent, molt d'ambient, un pregó fantàstic de l'amic Juan Carlos... I mil moc...adors repartits en un tres i no res. Per cert, si algú s'ha quedat sense mocador, n'he deixat uns quants (molt poquets) a alguns equipaments municipals: la Torre Modolell, la Torre del Baró, el Pau Picasso (ara a l'avinguda Roureda, 23), el casal d'entitats del barri de Sales i el de l'Albarrosa. Dijous, que tenen obert, els podeu demanar. Si algú, tot i així, es queda sense, escriviu-me (elmamutdeviladecans@gmail.com), i miraré de fer-vos-en arribar un.

I si teniu fotografies de la meva arribada, m'agradarà que les envieu. Estaria molt bé!

Ah, el millor ha estat quan el Sr. Alcalde, ha proposat que jo prengui part en el pregó de cada any... M'encanta!!!!

Ja sóc aquí

Efectivament, aquest any, sí. Aquest any arribo a Viladecans. I no només això: arribo "guardant les formes" el dia del pregó, perquè davant les autoritats més val comportar-se. Però arribo també per remullar-vos a tots i totes el diumenge dia 12. Als grocs, i als negres, pels carrers de Viladecans. Perquè mig Viladecans serà groc i l'altra meitat, negre.

I per acabar de preparar-ho, demano la teva participació: vols venir aquest dijous, 2 de setembre, a les 8 del vespre al centre cultural sant Joan (Pare Artigas, 2)? Necessitem mans per penjar cartells, per repartir mocadors, per preparar la mamullada, per acompanyar el mamut!

(Per cert, tu aniràs amb els grocs o amb els negres?)

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (5)

– I el Mamut? -va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?
– Els de Sant Climent, es pixen a la riera i els de Viladecans es beuen la bromera.
– Que porcs! –va exclamar la Sales mentre es tapava la boca en senyal de fàstic.
– I a fe de Déu, que n’hi havia de bromera. És clar, essent de la muntanya han de ser molt potents...! Ja m’enteneu. Però de cop i volta m’he adonat que som el que collim; i els de Sant Climent, per què són famosos...?
– Per les cireres! –va dir la Saleta contenta, contenta d’haver encertat.
– I els de Viladecans?
Ningú no va contestar.
– Pels melons i les síndries! –va respondre el Joan.
– Doncs bé, després d’aquesta conclusió he pensat que la bromera dels climentons no pot ser més que de Mamut.
Tothom va tenir un esglai i la gent es va apropar al voltant del Joan, preguntant
– Així què ...?
– L’has vist?
– On és?
– Per què no el portes aquí?
– Bé, sí, l’he vist –va dir el Joan mentre demanava calma amb les mans esteses–. Però el Mamut no vol baixar a la ciutat. No es refia de la gent, penseu que ha fet un salt en el temps molt gran, i ara tot li és estrany, necessita sentir-se segur i que l’acollim amb alegria. Ens costarà de convènce’l. De totes maneres, m’ha deixat fer-li una fotografia, perquè d’una manera o altra vol ser present a la nostra Festa Major.
El Joan va treure una fotografia enorme on es veia clarament la silueta d’un Mamut.
– Som-hi! Anem a penjar-la a la façana de l’ajuntament. Va, ajudeu-me!
De seguida, dos nois de la colla dels diables de Viladecans van llençar unes cordes des de dalt de la torre del rellotge de Can Modolell, van lligar la fotografia gegant que en Joan li havia fet al Mamut, i la van hissar ben amunt, perquè tothom veiés el Mamut. Tot seguit, els grallers van començar a tocar els compassos del Patatuf i tothom a la plaça es va posar a ballar. I diuen, que van estar ballant molta estona més, fins i tot sevillanes, i que l’alegria, malgrat no haver pogut portar el Mamut de veritat, es va apoderar dels viladecanecs i viladecanenques, perquè ara sabien que el Mamut existia, i que tard o d’hora acabaria entrant a la ciutat per portar gresca i xirinola.
I hi ha qui diu que la festa continua...

Josep Mumany

Vinc del Monte Rosa

Amb en Juan Carlos Vizcaíno. L'any passat ja vam pujar junts al Sisha Pangma. I aquest estiu, per descansar, hem anar als Alps, que estan més a la vora. M'ha encantat que em convidés a anar-hi. I és que m'agrada l'aventura. Per això m'estic preparant per treure el cap (i el cos sencer) a la Festa Major.

He estat a Portbou

Amb uns amics, molt amics, de mides i edats diferents, com podeu veure. Ai, això de la paternitat deu estar molt bé... O de la maternitat? Això del meu gènere continua sense estar gaire clar, en el meu cas!

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (4)

En Sebastià i la Sales van començar a caminar i en arribar a la plaça van veure que el Joan arribava pel carrer d’Àngel Guimerà reclamant l’atenció de tothom qui era congregat a la plaça. La gent comentava i tothom preguntava:
– Que has trobat el Mamut?
– Sí!
– L’ha trobat!
El Sebastià i la Saleta es van abraçar i fent salts d’alegria van córrer fins a ser a prop del Joan.
– L’has trobat? –van preguntar tots dos alhora.
– Bé, no exactament.
– En què quedem? Sí o no?
– Sí, però no.
Es va fer un gran silenci a la plaça. Els viladecanencs i viladecanenques van quedar astorats per l’estranya notícia.
– Vegem. Comencem pel principi. On l’has anat a buscar? –va interrogar el Sebastià.
– A Sant Climent.
– On és Sant Climent?
– Passat Cal Menut –va dir el Joan assenyalant cap amunt del carrer d’Àngel Guimerà.
– Cal Menut?
– Sí, home. La masia que hi ha seguint la riera amunt.
– Ahhh! –en Sebastià es va gratar el cap– Una masia antiga?
– I tant, té més de vuit segles.
– Molt de temps, no? –exclamà en Sebastià mentre es comptava els dits.
– Imagina’t si és antiga, que quan les tropes del Rei Jaume I anaven camí de Salou per embarcar cap a la conquesta de Mallorca, algunes d’elles van passar per aquí mateix on ens trobem ara, i segur que des de les portes de la masia els saludaven, perquè la masia ja hi era –explicà el Joan.
– Carai, noi! –el Sebastià va tornar a gratar-se el cap.
– I el Mamut? –va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?

Josep Mumany

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (3)

– Els de Gavà no m’han tirat pedres, però he rebut una pluja de fletxes quan era a prop de Can Sellarés, i no he vist ni qui les tirava ni d’on venien.
La Saleta no es va poder aguantar-se les ganes de riure.
– Per què rius? Jo no li trobo la gràcia.
La Saleta no parava de riure.
– Riu, riu, apa! Riem tots!
– Ves per on. Els de Gavà han evolucionat. Ja saben tirar fletxes∗.
Tots dos es van posar a riure, però de cop van recordar la missió que els havien encomanat les entitats de Viladecans, i poc els va durar l’alegria.
– Sebastià, què els direm ara als vilatans i vilatanes? M’hagués agradat donar-los una sorpresa i fer que aquesta Festa Major fos la millor que s’ha fet mai. Però...
Van estar un moments callats. Fins que la Sales va trencar el silenci.
– Sebastià, saps què es celebra per la Festa Major?
– No.
– Doncs són festes nascudes en honor de la patrona de Viladecans, la Mare de Deu de Sales.
– Caram! –va exclamar en Sebastià mentre es gratava el cap.
– Saps que sóc l’única dona que porta el seu nom? En tota la història soc l’única dona que ha dut el nom de la patrona, però com que sóc un personatge de ficció no compta. Per tant, si algú li posés a la seva filla el nom de Sales seria la primera del poble. I saps una altra cosa? Com que sóc de ficció i viatjo en el temps i en la imaginació, he vist com en un futur, al Ple Municipal, aprovaran que si algú posa a la seva filla el nom de Sales, rebrà un regalet de mans del senyor Alcalde. I serà un acte que es repetirà cada any, per sempre més. Ells encara no ho saben, però ho faran– va dir fent una riallada.
– De què rius ara?
– Acabo de recordar-me d’una cosa que he vist –xiuxiuejà la Sales mentre feia picar els dits i posava cara de misteri.
– Tu no estàs bé, oi? –va dir fent una ganyota en Sebastià– Passes d’una cosa a l’altra com si res. Bé, què has vist?
– Quan he anat a les Filipines, pel Camí de les Filipines, a buscar al Mamut, he vist una xapa de ferro rovellat que posava: Camí del Mar. Com si algú es pogués equivocar, i anés a Sant Ramon a buscar la platja! – i va fer una riallada molt gran.
Apa, anem cap a la Plaça, que potser el Joan ha tingut més sort que nosaltres!

Josep Mumany

El mamut i les sis copes

Servidor això del futbol no ho entén gaire, perquè jo jugava a cops de roc i sobre gel. Per tant no es pot dir que sigui d'un equip o un altre. Tinc molts amics culés i uns quants de pericos. I ja m'agrada que sigui així. Però no m'he pogut estar de fotografiar-me davant de les sis copes. Tot i que tinc una mica de gelos: són més famoses que jo, que fa més anys que rutllo pel món...

Per cert, algú em pot explicar què significa això del "fora de joc"?

Vaig ser a Cal Simó

Sabeu on és Cal Simó? És una de les poques masies que queden vives, i ben vives a Viladecans. Segur que quan heu fet a peu o en bici el camí cap a les Filipines (el camí del Mar) hi heu passat. M'hi va portar la Maria, que és d'allà. I em vaig fer una foto amb les gallines. Unes gallines, per cert, ben valentes. Que han hagut de fer front al vent i que enguany ja han après a nedar, tipes que se'ls inundi el galliner amb les pluges (i amb les infrastructures mal fetes). Ens hem fet amics. És clar que elles no tenen compte al Facebook... Tecnològicament estan poc avançades...
Per cert, al Facebook veureu més fotos...

Dissabte i diumenge, a la Fira

Espero el cap de setmana amb ànsia. Per molts motius: per saludar els amics i les amigues; per fer-me fotos amb la gent; per explicar a tothom que tinc moltes ganes de materialitzar-me d'una vegada; perquè la gent es pugui apuntar a portar-me a passejar quan finalment arribi a la ciutat; per fer-me "xapero" (bé, vull dir, perquè tothom pugui comprar la xapa "Jo he contribuït a fer arribar el Mamut a Viladecans" = 1 € + la voluntat); perquè els nens puguin posar-se la meva carota i personalitzar-la... I també per conèixer què fan les altres entitats.

Per cert, els qui tingueu el meu mocador, poseu-vos-el, serà un cap de setmana per lluir-lo, a part de fardar davant les amistats, aviat podreu fardar davant els col·leccionistes! Vam fer 1000 mocadors i van volar. Confiem que les xapes tinguin el mateix èxit. Uau!!!

Tinc sang anticongelant...

No sé si alegrar-me'n o preocupar-me, d'aquestes notícies! És clar que no em congelo fàcilment. Què s'han pensat. Només faltaria. Però si se n'enteren els fabricants de cotxes potser m'hauré d'amagar. Són capaços de xuclar-me la poqueta sang que em queda... Per vendre, vendre, vendre... Podeu llegir-ho directament aquí, però us transcric la notícia:
Els mamuts llanuts tenien un tipus de sang que els permetia mantenir la temperatura corporal en condicions òptimes per sobreviure a la dura climatologia de l'Àrtic, segons un estudi publicat a la revista "Nature Genetics". Aquesta sang amb efecte "anticongelant" ajudava aquests animals a mantenir-se en perfecte estat a causa de mutacions en els gens que haurien permès a l'hemoglobina alliberar oxigen a temperatures molt baixes, d'acord amb la investigació d'un equip de científics dirigit per Kevin Campbell, de la Universitat de Manitoba (Winnipeg, Canadà).

Els avantpassats del mamut i els elefants moderns es van originar a l'Àfrica equatorial. Els mamuts van emigrar, però, cap al nord del planeta fa entre 1,2 i 2 milions d'anys, just quan, a conseqüència del canvi climàtic, hi va haver un fort descens de les temperatures.

El descobriment -efectuat pels científics gràcies a l'anàlisi de l'ADN d'un mamut de fa 43.000 anys conservat al gel- resulta sorprenent, ja que l'altra espècie, els elefants, no es van adaptar al fred perquè no tenien aquest tipus de sang. En particular, l'hemoglobina, essencial per transportar l'oxigen a les diferents parts del cos, s'inhibeix quan les temperatures són molt baixes.

L'equip que va realitzar l'estudi va comparar els gens de l'hemoglobina en el mamut amb els dels elefants moderns africans i asiàtics. Els científics van descobrir mutacions en els gens del mamut que haurien permès a l'hemoglobina alliberar oxigen a temperatures molt baixes. "Hem identificat propietats fisiològiques de l'hemoglobina del mamut llanut que haurien pogut tenir un paper important en l'adaptació d'aquest llinatge d'origen africà als entorns àrtics durant el plistocè", expliquen els científics a "Nature Genetics".

Els canvis són similars als que s'han observat en altres animals de sang calenta que viuen en climes àrtics, com el ren o el bou mesquer. Segons l'expert britànic Michi Hofreiter, de la Universitat de York, es tracta del primer estudi que "reconstrueix un important tret evolutiu d'adaptació (al medi) utilitzant material d'ADN antic".

Aquest descobriment permetrà "construir una imatge molt més completa de la morfologia, la fisiologia i les adaptacions evolutives del que seria possible amb l'estudi no molecular dels ossos fòssils".

Primer de maig

Avui he anat de mani. Per expressar que sóc un mamut (o mamuta, està per veure) treballador, del Baix Llobregat i que m'agradaria que no hi hagués gens d'atur, que els joves tinguessin feines dignes i acabar amb la discriminació de les dones a les empreses. Dit això, he estat encantat de saludar una quanta gent. Us deixo amb un record gràfic de la trobada amb en Toni, en Pepe, la Marta, en Ferran, en Ramiro i un amic comú. Visca el Primer de Maig!

Hem guanyat un premi!!!!

Acabo d'anar a la seu de CCOO del Baix Llobregat. Avui es concedien els premis de Cohesió Social i Compromís Cívic en la seva IV edició. Són uns premis que concedeix l'Aula de Formació Joan N. García-Nieto, una figura prou coneguda en la lluita obrera del Baix Llobregat.

I... m'han donat un dels premis, un accessit, acompanyat de 500 € que m'aniran la mar de bé per materialitzar-me de nou a la meva ciutat.
Encara estic emocionat (i potser amb alguna copeta de cava de més). Per moltes coses: perquè García-Nieto va ser un personatge coherent i compromès amb els homes i dones del Baix, i és tot un honor per mi un premi que du el seu nom. En segon lloc, perquè el premi és per a moltes entitats de la ciutat que creuen en Viladecans i en el potencial festiu, solidari, compromès de la seva gent. Fins ara han gaudit del premi de la satisfacció del treball mutu, però un reconeixement públic no fa mal a ningú. Al contrari.
I perquè, caram, m'està costant molt trobar fons per materialitzar-me. Això de la crisi m'afecta (i alguns potser ho utilitzen com a pretext). Potser perquè la festa es veu com una cosa secundària, però la festa té elements fonamentals per a les persones: la creativitat, la imaginació, la identitat, la relació... En fi. Felicitats, i moltes gràcies a tots, amics i amigues.
Us deixo amb una foto on jo no surto, perquè el premi m'ha agafat per sorpresa. Hi podreu reconèixer Joan Saura, Conseller d'Interior, i Toni Mora, Secretari General de les CCOO del Baix Llobregat. L'acte ha estat també un homenatge a Miguel Hernández, amb dos magnífics rapsodes. Un petó.

Sabíeu que a Barcelona hi ha un museu del Mamut?

Qualsevol dia m'hi arribo, a veure si puc saludar algun parent!

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (2)

Els dies passaven i no arribaven notícies dels exploradors. Tothom estava força desanimat, però ningú no defallia; fins que no tornessin els exploradors calia mantenir viva l’esperança.
El dia 4 de setembre de 2009 tothom era a la Plaça de la Vila escoltant el pregó de la Festa Major. L’alcalde, des del balcó de l’Ajuntament, demanava al vilatans i vilatanes que no s’amoïnessin si no rebíem notícies dels exploradors; que calia que aquesta festa servís per animar-nos i pensar que aviat en sabríem alguna cosa.
El que no s’imaginava ningú es que les notícies arribarien aviat. Perquè, mentrestant, no molt lluny de la plaça de l’Ajuntament, la Sales, més coneguda per Saleta, tornava de la seva recerca del Mamut per les Filipines. Cansada i desanimada, per no haver trobat cap indici de la presència del Mamut, es va asseure en un banc de la plaça d’Europa per descansar les seves cames, i s’hi va estar una estona, fins que va veure que s’apropava en Sebastià, un altre dels exploradors que havien anat a cercar el Mamut:
– Ei!, Sebastià! Sóc aquí –el va cridar.
En Sebastià es va apropar a la Sales:
– Hola Sebastià. Què? Has trobat al Mamut?
– No –va respondre desanimat en Sebastià.
– On has anat? –va preguntar la Sales.
– Al cantó de Gavà.
– I com volies trobar un Mamut a tocar de Gavà?
– I per què no?
– Que no saps que els de Gavà son uns troglodites.
– Uns troglodites?
– Tot el que es belluga a Viladecans i se’ls hi acosta a tocar la Riera de Sant Llorenç, el reben a pedrades.
– Ah! –va exclamar el Sebastià mentre es gratava el cap.
– Mira. Si és que hi hagués hagut mai un Mamut prop de Gavà, segur que fóra ben mort i enterrat –va sentenciar convençuda la Sales.
– I tu on has anat? –va dir-li en to de mofa el Sebastià– Perquè no veig que portis cap Mamut!
– He estat a les Filipines va dir amb tristor la Sales.
– Tu te’n fots de mi perquè he anat a Gavà i a tu no se t’acut una altra cosa que anar-lo ha buscar entre corredores d’aigua i estanys!
– I per què et penses que porto les botes d’aigua?
– Però no veus que allà els Mamuts no hi poden viure perquè s’enfonsarien?
– Ah!!! –va cridar esverada la Sales.
– Què passa? –es va preocupar el Sebastià.
– Que duus una fletxa a la barretina.

(Continuarà)

Josep Mumany

M'encanta llegir

... I més des que es va inventar la imprenta. No sabeu com n'era de complicat quan els signes es picaven directament damunt la pedra... És clar que encara no s'havia inventat Sant Jordi. I amb el drac érem col·legues...

A punt per Sant Jordi

M'estic preparant per demà... Ja n'he triat una de groga, que és el meu color preferit.

A Horta de Sant Joan

Hola amics, aquests dies el nostre amic ha viatjat fins a Horta de Sant Joan, i ha anat a visitar un vell de la zona, tan gran o més que ell: "Lo Parot" una olivera de més de dos mil anys.


Una abraçada dels reporters.
Vicky i Vicenç

El Mamut, a Blanes, amb la Lluïsa i el seu marit

Amb el monument a Karl Faust, el creador del jardí botànic Marimurtra.

El Mamut a Calaceit, amb en Joan Nieto

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar

Viladecans, arrecerada a les muntanyes del Montbaig, amb l’ermita de Sant Ramon que la sobrevola i amb la silueta antigament dominant de l’Eramprunyà albirada en la llunyania, és una vila pacífica i tranquil·la, laboriosa, que veu transcórrer els dies sense sobresalts. Però, no sempre ha estat així...Segons diu la nostra història, a començaments de juny de l’any 2008, Viladecans es va desvetllar amb un ensurt: “Els mamuts han ocupat el territori!” “Els ullals dels monstres han sorgit de les profunditats de la terra!”, cridava la premsa sensacionalista. Però la realitat era que, a Can Guardiola, on s’estava construint una bassa de laminació, s’havien descobert restes de mamuts. I aleshores es va iniciar la llegenda. Alguns vilatants deien: – Un d’aquest mamuts s’ha escapat i corre per les rodalies.Altres afirmaven:– Que no n’hi ha per tant, que d’això fa milers d’anys... Que després, aquesta terra s’ha civilitzat: els íbers i els romans a Sales i en altres punts de per aquí, els pagesos que van convertir tot això en terra conreada i van conquerir amb el seu esforç les Marines, i després, també, la indústria que ha cridat gent de tot arreu, i encara ara els nous convilatans que no deixen d’arribar... El mamut, l’habitant més antic d’aquestes terres, ja fa segles que ha desaparegut!Tot i això els rumors persistien:– Doncs jo conec un senyor que diu que l’ha vist! –deia el Manel de Cal Menut.– És veritat, el mamut és viu! –comentava l’Encarnita.– Sí, i jo tinc una tieta que se’l va trobar i van estar xerrant i tot...La incertesa dominava Viladecans. Calia actuar! Així dons, un grup d’ardides i valentes entitats viladecanenques, es van reunir al casal d’entitats Pau Picasso, i en assemblea van decidir enviar uns quants exploradors, igualment valents i ardits, a buscar-lo. Després d’un intens debat van trobar tres voluntaris per a aquesta tasca. Aquests exploradors eren: la Sales, una noia valenta que sempre anava amb el seu salacot a tot arreu, en Joan, un xicot alt i moreno amb ganes d’aventura i en Sebastià, a qui encara li agradava d’anar amb barretina. Tots tres van dir a les entitats que no tornarien fins que no trobessin proves que el mamut existia.Així que tots tres es van posar a la feina, i després de fer-se unes abraçades i desitjar-se bona sort, cadascú va emprendre el camí per diferents direccions. Els membres de les entitats van sortir a dir-los adéu amb la mà i fins i tot la Mercè va deixar caure una llagrimeta de la emoció que va eixugar amb seu mocador, mentre cridava:– Bona sort, valents i valenta. Que ens tornem a veure aviat! I va moure el seu mocador per acomiadar els exploradors.(Continuarà)

Josep Mumany

Hi vaig anar a buscar els papers...

Sí, ha sortit a tots els diaris. M'hi van portar en Jaume i la Graci. Vaig anar a buscar els arxius i després, d'incògnit, vaig intentar endur-me els papers de Salamanca que encara queden. El públic que s'ho mirava es va quedar molt parat. De fet, hi havia una senyora que va interpretar que era jo que robava els papers... Quina barra!
De fet, perquè no m'hi cabien, sinó també hagués fet algun intent amb les fotografies del fons Centelles, però aquestes al cap i a la fi les havien comprades i no hagués estat bé!

Viatjant: Florència

Amb en Josep i la Mercè. Molta marxeta no portaven, però la ciutat em va semblar encantadora. Viladecans m'agrada molt, però he de reconèixer que Florència té el seu encant. Ai, si hagués conegut els Medici, ja em veig engalanat i amb alguna escultura dedicada a la meva figura del Miquel Àngel. Bé, potser també hauria acabat convertit en uns calçotets, com el pobre David...

Viatjant: a Barcelona, a la feina d'uns mamutaires

Molt treballadors, ja es veu. La Salo, la Sandra, i el gerent que s'ha endut un ensurt de trobar-se un mamut dins d'una editorial. Jo el currículum, ja l'he presentat... M'han dit que em trucaran...

Puc venir amb tu de vacances?

Estic avorrit. Em deixes venir amb tu aquesta Setmana Santa? Tant si vas de vacances com si et quedes a Viladecans; si puges muntanyes, si esquies, si vas a la platja, si et passeges per Praga, París o Egipte, només cal que, si el tens el mocador te l'emportis i et facis una fotografia. Si convé, al menjador de casa teva o amb els companys de treball. I me l'envies al meu correu (mamutviladecans@gmail.com): l'anirem publicant al facebook i farem un mural per a la Mostra d'Entitats per Sant Isidre.

Què et sembla? Si no tens mocador, n'hi ha prou que facis qualsevol signe que recordi un mamut: pots bramar, pots fer teatre, pots baixar-te la meva imatge d'internet, pots fer-te un cartell... Fes servir la imaginació. M'agradaria molt, de debò.
Aquí em pots veure en l'últim tram de pujada al Canigó. Però també vaig pujar al Sisha Pangma, com saps...

Vols ser mamutaire d'honor?

No cobro cap pensió. No treballo (tinc més de 67 anys i fins i tot el govern deu considerar que amb els centenars d'anys que porto a coll ja em mereixo una bona jubilació). I aspiro a fer feina, a mostrar-me solidari i a fer-me present en nombroses cercaviles. Què vol dir tot això? Doncs que necessito "quartos".

La colla d'entitats que em donen suport s'estan espabilant per comerços, administracions públiques, convocatòries de subvencions, caixes d'estalvi, xarxes comercials, i fins i tot algun concurs per tal de donar-me teca i permetre'm materialitzar-me. Però no n'hi ha prou.

Voldries fer una aportació de 50 euros i esdevenir mamutaire d'honor? A canvi tindries un magnífic diploma per penjar a la teva entitat, comerç, partit, menjador de casa. Per lluir davant les amistats, farda més que el Barça de les sis copes. Segur. O com a mínim és més original i agoserat.

Ja sé que molta gent està afectada per la crisi. Aquests esteu excusats. Però si us ho podeu permetre, jo us ho agrairé. Tinc ganaaaaaa!

8 de març, 99 anys reivindicant el paper de la dona treballadora

Em sembla que m'he arreglat una mica massa per a l'ocasió. Però és que el 8 de març és festa grossa. Aquesta Festa no ha perdut pas el sentit i, atenció, l'any vinent a més de celebrarse el mil·lenari de Viladecans, celebrarem també el primer centenari del 8 de març.
La història d'aquest dia és una mica enrevessada i sol explicar-se malament. Us en faig cinc cèntims:
Una història. Finals del segle XIX i principis del XX. En el tèxtil les dones constitueixen la majoria de mà d’obra. Les condicions de treball, molt dures.A finals de la primera dècada del segle XX, a Nova York hi ha grans mobilitzacions que s’estenen a tot el país. El 8 de març de 1909 hi ha una manifestació que és la culminació d’una vaga començada el 1908.

Una proposta. L’agost del 1910 es va celebrar a Copenhagen la 2a. Conferència de Dones Socialistes. Prenen la data de la gran manifestació de Nova York com a referent i proposen que el dia 8 de març sigui el Dia de la Dona Treballadora.

Un fet. Nova York. Després de la primera celebració del 8 de març, el 1911, el 25 del mateix mes, les treballadores d’una empresa tèxtil s’han declarat en vaga i són tancades a la fàbrica. Hi ha un incendi i les portes són tancades: hi moren més d’un centenar de treballadores.
Solem dir que el 8 de març va néixer per la mort d'aquestes treballadores, però no va anar ben bé així. De tota manera, també, avui, moltes dones són explotades laboralment, sexualment, casolanament..., amb tot tipus d'arguments. Hi ha vuit de març per temps!

El meu millor amic

Hem quedat bé, oi?

El Mamut és un bon esportista

Ja ens ho va demostrar quan va pujar al Sisha Pangma amb en Juan Carlos. Però per mantenir-se àgil l'exercici ha de ser més regular. I aquest cap de setmana se'n va anar amb la Vicky i en Vicenç (i un amic) a fer la mitja marató de Granollers. Van guanyar els keniates perquè ho guanyen tot. Però ell va fer un bon paper. Qualsevol dia ens donarà una sorpresa!

Res no és impossible, tot és a les nostres mans

Una cinquantena llarga de persones van assistir el passat 22 de gener a l’acte de presentació de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans. Una trobada a la Torre del Baró que va permetre explicar les últimes novetats que ha generat aquest projecte il·lusionant que aplega (potser per primera vegada) catorze d’entitats de tot tipus de la nostra ciutat. Totes amb un mateix objectiu: aprofitar la força i el simbolisme que pot tenir la figura del Mamut, fer-lo renéixer de les restes arqueològiques trobades fa un parell d’anys a Can Guardiola perquè doti la nostra Festa Major d’un element més aglutinador, que cohesioni la població, fomenti l’autoestima i el sentit de pertinença.
Les intervencions en nom de les entitats locals van anar a càrrec de Marcel Ramon (Diables) i Mercè Solé (Punt de Trobada) que van exposar amb tota mena de detalls i solvència els passos que s’han donat per arribar al moment actual, el de la constitució i impuls de la Coordinadora. El passat més recent d’aquesta història és prou conegut pels lectors habituals del Punt de Trobada: el setembre passat la lectura del pregó de la Festa Major va anar seguida d’un acte molt concorregut a la Plaça de la Vila per presentar la iniciativa del Mamut, amb dramatització i estesa de pancarta incloses. Tot plegat acompanyat d’una repartida massiva de mocadors tematitzats i que ja feia dies que promocionaven amb orgull els aparadors de molts comerços.
Pel que fa a l’actualitat, els companys van obrir un cop més la porta a aquelles associacions i entitats del poble que vulguin sumar forces al projecte. Alhora, van fer una crida a empreses, negocis i altres organismes perquè ajudin a la causa en la mesura de les seves possibilitats, amb alguna aportació econòmica. Essencialment perquè un dels principals objectius de la Coordinadora per aquest 2010 és donar forma i cos a l’animal, convertint-lo en un element central del bestiari local per a les cercaviles i les ballades de gegants, entre d’altres usos que assenyali el futur.
La recepta de Reus i Mataró
L’acte va tenir una part més instructiva, per dir-ho d’alguna manera, no menys interessant. El públic va poder conèixer de primera mà i en format comprimit l’experiència de dues de les festes majors més reconegudes de Catalunya: la de Mataró i la de Reus. I això gràcies al testimoni de dos entesos en la matèria com són Nicolau Guanyabens i Salvador Palomar, respectivament. Curiosament tots dos arxivers de professió, lletraferits i experts en les manifestacions lúdiques i populars de les seves ciutats.
Guanyabens va trencar el gel explicant-nos el rerefons que veu darrere l’èxit de les activitats festives: l’orgull de formar part d’una mateixa comunitat. I des del coneixement directe, ens va explicar els atractius de la Festa de les Santes de Mataró, amb més de 230 anys d’història i en procés de ser declarada Festa d’interès nacional per la Generalitat. Entre d’altres, va destacar l’acte exclusiu que representa la “Dormida dels Gegants” quan passen estirats per la porxada de l’Ajuntament gràcies a la perícia dels portadors, enmig de l’esglai i el goig de la multitud que omple els carrers adjacents. Mataró -ens explicava- té en “Robafaves” com a gegant principal i, com a exemple d’innovació, ens va fer notar com a principis dels anys 80 una colla de veïns –inspirant-se en la baixada de Gegants de Solsona– es van inventar el “Desvetllament bellugós”: una sortida nocturna de la Família Robafaves a quarts de 12 de la nit per la principal artèria del nucli al ritme de pasdoble i que ha esdevingut un dels moments més esperats.
Per la seva banda, en Salvador Palomar ens va recordar algunes obvietats que potser no ho són tant: que les nostres festes són mediterrànies, d’estar al carrer, espais de trobada on ens reunim uns i altres, perquè sense la “comunitat” no hi ha festa per enlloc. Ens va explicar que a Reus tenen gegants des de 1620 i que gairebé cada entitat ostenta alguna figura pròpia. Que per la Festa de Sant Pere destaca per sobre de tot la tronada a la Plaça Mercadal, un element definidor que troba similituds al País Valencià i que es duu a terme d’una forma molt artesanal, com una demostració pirotècnica a l’antiga, que omple de gom a gom el centre de la ciutat.
També als 80 una colla de gent jove de la capital del Baix Camp, aprofitant els aires nous que duia la democràcia, va promoure un creixement de la Festa, recuperant elements de la història local i també altres de nous. I és justament aquí on Palomar va posar èmfasi, en el fet que la tradició no és una fusta, sinó la dinàmica, l’estructura que fa que un dia a l’any tot una colla de gent participem d’uns rituals. En aquest context, afegia, “inventar és normal, si som capaços d’encaixar, avui ho fem i demà és tradicional. Trobaríem molts exemples de construcció d’un ritual festiu que es basi en un fet històric”.
De la mateixa manera, va puntualitzar amb ironia, una festa no és festa sense una beguda alcohòlica identitària, com a Reus tenen el “Masclet” o a Tarragona la “Mamadeta”. Perquè, segons ell, “la tradició s’inventa”, és a dir, “és tradicional allò que un dia una comunitat consensuem que ho ha de ser, que ens identifica. La tradició és senzilla, no requereix dissenyar res gaire complicat”.

Josep Ginjaume