dilluns, 20 de juliol del 2009

Ja tenim dia i hora!

Vers l'ullal: elefants i mamuts a Viladecans


Quan arribo al Pau Picasso en Pere Mut ja m’està esperant. Previsor com és ha vingut ben documentat: mapes, fotografies, programes, fotocòpies...
I és que en Pere va ser una de les persones que l’any 1964 va fer sortir a la llum aquella pedra tan estranya que els operaris de la bòbila havien trobat a la paret d’un dels desnivells on treballaven. Una pedra que no deixava treballar prou bé l’excavadora i que en Pere i el seu germà, gratant a la paret, van extreure de la grava que l’envoltava: dos metres de tub amb una forma una mica corbada. Una peça curiosa que van portar a casa perquè no sabien gaire què fer-ne. Val a dir que “a casa” era la masoveria de la bòbila i que la troballa no va desvetllar cap interès en el propietari legal dels terrenys.
Però la vida dóna moltes voltes. I les amistats de les amistats treballaven a la Universitat i van quedar tan admirats de la troballa que el mateix dia que la van veure van llogar una furgoneta per portar el tros d’ullal –perquè es tractava d’un tros d’ullal– a estudi. Sembla que pertanyia a un Elephas antiquus que deuria viure a les rodalies, el cos del qual probablement va ser arrossegat per l’aigua fins a quedar inclòs en una capa de sediments de còdols i grava.
Viladecans va sortir als diaris. La Vanguardia i el Ciero se’n van fer ressò. I el propietari de la bòbila es va trobar gairebé involuntàriament com a generós cedidor d’un objecte important al Museu d’Història Natural de Barcelona. I l’alcalde –Joan Miernau– com a màxima autoritat d’una població que, a més dels “cans” a què alguns vinculen el nom de la ciutat, havia tingut altres bestiaris: els elefants (o parents seus, o potser mamuts?). El cert és que les rieres de Viladecans donen per a molt.
L’any 2002, l’Ajuntament va portar a Viladecans una exposició sobre paleontologia, muntada per la Diputació, que es deia M.A. [milions d’anys]. Va donar peu a una interessant conferència que duia per títol: Com era Viladecans quan hi vivien els elefants. La recerca paleontològica del nostre passat, a càrrec d’Àngel Galobart. I la xerrada es va complementar amb una intervenció de Pere Mut, que, com diu el programa, va fer cinc cèntims sobre com va ser la troballa de l’ullal d’elephas antiquus a les argiles de la Bòbila de Sales, de Viladecans.
I l’any 2008, altres ullals van dreçar-se, aquest cop a la Riera de Sant Llorenç, preludi dels ullals vius que s’aixecaran a partir de la Festa major d’aquest any. I la història continuarà.
Publicat al Viladecans, Punt de Trobada número 24

Els parents de Viladecans


Aquesta és la cara d'alegria que se li posa al mamut que hi ha al Parc de la Ciutadella només de pensar que tornarà a veure aviat els seus parents de Viladecans. Segons algunes fonts, sembla que aquest Mamut, en vida, venia a passar l'estiu a l'Alba-Rosa i que li agradava anar a passejar ben a prop de les rieres. Així, anava a berenar sovint al Torrent Fondo, i li encantava recórrer els paratges d'Oliveretes. De vegades s'arribava a Gavà, per l'altra banda. Està encuriosit per veure com serà el mamut que tornarà i per saber si li portarà notícies dels seus parents. No s'ho esperava.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Antoni Bassas i el mamut


Aquesta és la seva veu, a Catalunya ràdio... En viu i en directe...

Vers l'ullal


Ja fa anys que el Mamut s'interessava per Viladecans. Va intentar tornar en ple franquisme, però en vista del panorama, deuria desistir. Amb tot, el seu cop d'ull (o, millor dit, cop d'ullal), va quedar documentat. Com podeu veure en aquesta notícia de La Vanguardia (18 d'agost de 1964). Si voleu llegir la plana sencera, us la podeu baixar d'aquí.