dijous, 29 d’abril del 2010

Hem guanyat un premi!!!!

Acabo d'anar a la seu de CCOO del Baix Llobregat. Avui es concedien els premis de Cohesió Social i Compromís Cívic en la seva IV edició. Són uns premis que concedeix l'Aula de Formació Joan N. García-Nieto, una figura prou coneguda en la lluita obrera del Baix Llobregat.
I... m'han donat un dels premis, un accessit, acompanyat de 500 € que m'aniran la mar de bé per materialitzar-me de nou a la meva ciutat.
Encara estic emocionat (i potser amb alguna copeta de cava de més). Per moltes coses: perquè García-Nieto va ser un personatge coherent i compromès amb els homes i dones del Baix, i és tot un honor per mi un premi que du el seu nom. En segon lloc, perquè el premi és per a moltes entitats de la ciutat que creuen en Viladecans i en el potencial festiu, solidari, compromès de la seva gent. Fins ara han gaudit del premi de la satisfacció del treball mutu, però un reconeixement públic no fa mal a ningú. Al contrari.
I perquè, caram, m'està costant molt trobar fons per materialitzar-me. Això de la crisi m'afecta (i alguns potser ho utilitzen com a pretext). Potser perquè la festa es veu com una cosa secundària, però la festa té elements fonamentals per a les persones: la creativitat, la imaginació, la identitat, la relació... En fi. Felicitats, i moltes gràcies a tots, amics i amigues.
Us deixo amb una foto on jo no surto, perquè el premi m'ha agafat per sorpresa. Hi podreu reconèixer Joan Saura, Conseller d'Interior, i Toni Mora, Secretari General de les CCOO del Baix Llobregat. L'acte ha estat també un homenatge a Miguel Hernández, amb dos magnífics rapsodes. Un petó.

divendres, 23 d’abril del 2010

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (2)


Els dies passaven i no arribaven notícies dels exploradors. Tothom estava força desanimat, però ningú no defallia; fins que no tornessin els exploradors calia mantenir viva l’esperança.
El dia 4 de setembre de 2009 tothom era a la Plaça de la Vila escoltant el pregó de la Festa Major. L’alcalde, des del balcó de l’Ajuntament, demanava al vilatans i vilatanes que no s’amoïnessin si no rebíem notícies dels exploradors; que calia que aquesta festa servís per animar-nos i pensar que aviat en sabríem alguna cosa.
El que no s’imaginava ningú es que les notícies arribarien aviat. Perquè, mentrestant, no molt lluny de la plaça de l’Ajuntament, la Sales, més coneguda per Saleta, tornava de la seva recerca del Mamut per les Filipines. Cansada i desanimada, per no haver trobat cap indici de la presència del Mamut, es va asseure en un banc de la plaça d’Europa per descansar les seves cames, i s’hi va estar una estona, fins que va veure que s’apropava en Sebastià, un altre dels exploradors que havien anat a cercar el Mamut:
– Ei!, Sebastià! Sóc aquí –el va cridar.
En Sebastià es va apropar a la Sales:
– Hola Sebastià. Què? Has trobat al Mamut?
– No –va respondre desanimat en Sebastià.
– On has anat? –va preguntar la Sales.
– Al cantó de Gavà.
– I com volies trobar un Mamut a tocar de Gavà?
– I per què no?
– Que no saps que els de Gavà son uns troglodites.
– Uns troglodites?
– Tot el que es belluga a Viladecans i se’ls hi acosta a tocar la Riera de Sant Llorenç, el reben a pedrades.
– Ah! –va exclamar el Sebastià mentre es gratava el cap.
– Mira. Si és que hi hagués hagut mai un Mamut prop de Gavà, segur que fóra ben mort i enterrat –va sentenciar convençuda la Sales.
– I tu on has anat? –va dir-li en to de mofa el Sebastià– Perquè no veig que portis cap Mamut!
– He estat a les Filipines va dir amb tristor la Sales.
– Tu te’n fots de mi perquè he anat a Gavà i a tu no se t’acut una altra cosa que anar-lo ha buscar entre corredores d’aigua i estanys!
– I per què et penses que porto les botes d’aigua?
– Però no veus que allà els Mamuts no hi poden viure perquè s’enfonsarien?
– Ah!!! –va cridar esverada la Sales.
– Què passa? –es va preocupar el Sebastià.
– Que duus una fletxa a la barretina.
(Continuarà)

Josep Mumany

M'encanta llegir

... I més des que es va inventar la imprenta. No sabeu com n'era de complicat quan els signes es picaven directament damunt la pedra... És clar que encara no s'havia inventat Sant Jordi. I amb el drac érem col·legues...

dijous, 22 d’abril del 2010

A punt per Sant Jordi


M'estic preparant per demà... Ja n'he triat una de groga, que és el meu color preferit.

dimecres, 21 d’abril del 2010

A Horta de Sant Joan


Hola amics, aquests dies el nostre amic ha viatjat fins a Horta de Sant Joan, i ha anat a visitar un vell de la zona, tan gran o més que ell: "Lo Parot" una olivera de més de dos mil anys.


Una abraçada dels reporters.
Vicky i Vicenç

dijous, 8 d’abril del 2010

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar


Viladecans, arrecerada a les muntanyes del Montbaig, amb l’ermita de Sant Ramon que la sobrevola i amb la silueta antigament dominant de l’Eramprunyà albirada en la llunyania, és una vila pacífica i tranquil·la, laboriosa, que veu transcórrer els dies sense sobresalts. Però, no sempre ha estat així...Segons diu la nostra història, a començaments de juny de l’any 2008, Viladecans es va desvetllar amb un ensurt: “Els mamuts han ocupat el territori!” “Els ullals dels monstres han sorgit de les profunditats de la terra!”, cridava la premsa sensacionalista. Però la realitat era que, a Can Guardiola, on s’estava construint una bassa de laminació, s’havien descobert restes de mamuts. I aleshores es va iniciar la llegenda. Alguns vilatants deien: – Un d’aquest mamuts s’ha escapat i corre per les rodalies.Altres afirmaven:– Que no n’hi ha per tant, que d’això fa milers d’anys... Que després, aquesta terra s’ha civilitzat: els íbers i els romans a Sales i en altres punts de per aquí, els pagesos que van convertir tot això en terra conreada i van conquerir amb el seu esforç les Marines, i després, també, la indústria que ha cridat gent de tot arreu, i encara ara els nous convilatans que no deixen d’arribar... El mamut, l’habitant més antic d’aquestes terres, ja fa segles que ha desaparegut!Tot i això els rumors persistien:– Doncs jo conec un senyor que diu que l’ha vist! –deia el Manel de Cal Menut.– És veritat, el mamut és viu! –comentava l’Encarnita.– Sí, i jo tinc una tieta que se’l va trobar i van estar xerrant i tot...La incertesa dominava Viladecans. Calia actuar! Així dons, un grup d’ardides i valentes entitats viladecanenques, es van reunir al casal d’entitats Pau Picasso, i en assemblea van decidir enviar uns quants exploradors, igualment valents i ardits, a buscar-lo. Després d’un intens debat van trobar tres voluntaris per a aquesta tasca. Aquests exploradors eren: la Sales, una noia valenta que sempre anava amb el seu salacot a tot arreu, en Joan, un xicot alt i moreno amb ganes d’aventura i en Sebastià, a qui encara li agradava d’anar amb barretina. Tots tres van dir a les entitats que no tornarien fins que no trobessin proves que el mamut existia.Així que tots tres es van posar a la feina, i després de fer-se unes abraçades i desitjar-se bona sort, cadascú va emprendre el camí per diferents direccions. Els membres de les entitats van sortir a dir-los adéu amb la mà i fins i tot la Mercè va deixar caure una llagrimeta de la emoció que va eixugar amb seu mocador, mentre cridava:– Bona sort, valents i valenta. Que ens tornem a veure aviat! I va moure el seu mocador per acomiadar els exploradors.(Continuarà)

Josep Mumany

dimecres, 7 d’abril del 2010

Hi vaig anar a buscar els papers...





Sí, ha sortit a tots els diaris. M'hi van portar en Jaume i la Graci. Vaig anar a buscar els arxius i després, d'incògnit, vaig intentar endur-me els papers de Salamanca que encara queden. El públic que s'ho mirava es va quedar molt parat. De fet, hi havia una senyora que va interpretar que era jo que robava els papers... Quina barra!
De fet, perquè no m'hi cabien, sinó també hagués fet algun intent amb les fotografies del fons Centelles, però aquestes al cap i a la fi les havien comprades i no hagués estat bé!

Viatjant: Florència



Amb en Josep i la Mercè. Molta marxeta no portaven, però la ciutat em va semblar encantadora. Viladecans m'agrada molt, però he de reconèixer que Florència té el seu encant. Ai, si hagués conegut els Medici, ja em veig engalanat i amb alguna escultura dedicada a la meva figura del Miquel Àngel. Bé, potser també hauria acabat convertit en uns calçotets, com el pobre David...

Viatjant: a Barcelona, a la feina d'uns mamutaires



Molt treballadors, ja es veu. La Salo, la Sandra, i el gerent que s'ha endut un ensurt de trobar-se un mamut dins d'una editorial. Jo el currículum, ja l'he presentat... M'han dit que em trucaran...