dilluns, 15 de febrer del 2010

El Mamut és un bon esportista


Ja ens ho va demostrar quan va pujar al Sisha Pangma amb en Juan Carlos. Però per mantenir-se àgil l'exercici ha de ser més regular. I aquest cap de setmana se'n va anar amb la Vicky i en Vicenç (i un amic) a fer la mitja marató de Granollers. Van guanyar els keniates perquè ho guanyen tot. Però ell va fer un bon paper. Qualsevol dia ens donarà una sorpresa!

divendres, 12 de febrer del 2010

Res no és impossible, tot és a les nostres mans


Una cinquantena llarga de persones van assistir el passat 22 de gener a l’acte de presentació de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans. Una trobada a la Torre del Baró que va permetre explicar les últimes novetats que ha generat aquest projecte il·lusionant que aplega (potser per primera vegada) catorze d’entitats de tot tipus de la nostra ciutat. Totes amb un mateix objectiu: aprofitar la força i el simbolisme que pot tenir la figura del Mamut, fer-lo renéixer de les restes arqueològiques trobades fa un parell d’anys a Can Guardiola perquè doti la nostra Festa Major d’un element més aglutinador, que cohesioni la població, fomenti l’autoestima i el sentit de pertinença.
Les intervencions en nom de les entitats locals van anar a càrrec de Marcel Ramon (Diables) i Mercè Solé (Punt de Trobada) que van exposar amb tota mena de detalls i solvència els passos que s’han donat per arribar al moment actual, el de la constitució i impuls de la Coordinadora. El passat més recent d’aquesta història és prou conegut pels lectors habituals del Punt de Trobada: el setembre passat la lectura del pregó de la Festa Major va anar seguida d’un acte molt concorregut a la Plaça de la Vila per presentar la iniciativa del Mamut, amb dramatització i estesa de pancarta incloses. Tot plegat acompanyat d’una repartida massiva de mocadors tematitzats i que ja feia dies que promocionaven amb orgull els aparadors de molts comerços.
Pel que fa a l’actualitat, els companys van obrir un cop més la porta a aquelles associacions i entitats del poble que vulguin sumar forces al projecte. Alhora, van fer una crida a empreses, negocis i altres organismes perquè ajudin a la causa en la mesura de les seves possibilitats, amb alguna aportació econòmica. Essencialment perquè un dels principals objectius de la Coordinadora per aquest 2010 és donar forma i cos a l’animal, convertint-lo en un element central del bestiari local per a les cercaviles i les ballades de gegants, entre d’altres usos que assenyali el futur.
La recepta de Reus i Mataró
L’acte va tenir una part més instructiva, per dir-ho d’alguna manera, no menys interessant. El públic va poder conèixer de primera mà i en format comprimit l’experiència de dues de les festes majors més reconegudes de Catalunya: la de Mataró i la de Reus. I això gràcies al testimoni de dos entesos en la matèria com són Nicolau Guanyabens i Salvador Palomar, respectivament. Curiosament tots dos arxivers de professió, lletraferits i experts en les manifestacions lúdiques i populars de les seves ciutats.
Guanyabens va trencar el gel explicant-nos el rerefons que veu darrere l’èxit de les activitats festives: l’orgull de formar part d’una mateixa comunitat. I des del coneixement directe, ens va explicar els atractius de la Festa de les Santes de Mataró, amb més de 230 anys d’història i en procés de ser declarada Festa d’interès nacional per la Generalitat. Entre d’altres, va destacar l’acte exclusiu que representa la “Dormida dels Gegants” quan passen estirats per la porxada de l’Ajuntament gràcies a la perícia dels portadors, enmig de l’esglai i el goig de la multitud que omple els carrers adjacents. Mataró -ens explicava- té en “Robafaves” com a gegant principal i, com a exemple d’innovació, ens va fer notar com a principis dels anys 80 una colla de veïns –inspirant-se en la baixada de Gegants de Solsona– es van inventar el “Desvetllament bellugós”: una sortida nocturna de la Família Robafaves a quarts de 12 de la nit per la principal artèria del nucli al ritme de pasdoble i que ha esdevingut un dels moments més esperats.
Per la seva banda, en Salvador Palomar ens va recordar algunes obvietats que potser no ho són tant: que les nostres festes són mediterrànies, d’estar al carrer, espais de trobada on ens reunim uns i altres, perquè sense la “comunitat” no hi ha festa per enlloc. Ens va explicar que a Reus tenen gegants des de 1620 i que gairebé cada entitat ostenta alguna figura pròpia. Que per la Festa de Sant Pere destaca per sobre de tot la tronada a la Plaça Mercadal, un element definidor que troba similituds al País Valencià i que es duu a terme d’una forma molt artesanal, com una demostració pirotècnica a l’antiga, que omple de gom a gom el centre de la ciutat.
També als 80 una colla de gent jove de la capital del Baix Camp, aprofitant els aires nous que duia la democràcia, va promoure un creixement de la Festa, recuperant elements de la història local i també altres de nous. I és justament aquí on Palomar va posar èmfasi, en el fet que la tradició no és una fusta, sinó la dinàmica, l’estructura que fa que un dia a l’any tot una colla de gent participem d’uns rituals. En aquest context, afegia, “inventar és normal, si som capaços d’encaixar, avui ho fem i demà és tradicional. Trobaríem molts exemples de construcció d’un ritual festiu que es basi en un fet històric”.
De la mateixa manera, va puntualitzar amb ironia, una festa no és festa sense una beguda alcohòlica identitària, com a Reus tenen el “Masclet” o a Tarragona la “Mamadeta”. Perquè, segons ell, “la tradició s’inventa”, és a dir, “és tradicional allò que un dia una comunitat consensuem que ho ha de ser, que ens identifica. La tradició és senzilla, no requereix dissenyar res gaire complicat”.
Josep Ginjaume