dimarts, 22 de juny del 2010

He estat a Portbou

Amb uns amics, molt amics, de mides i edats diferents, com podeu veure. Ai, això de la paternitat deu estar molt bé... O de la maternitat? Això del meu gènere continua sense estar gaire clar, en el meu cas!

dissabte, 12 de juny del 2010

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (4)


En Sebastià i la Sales van començar a caminar i en arribar a la plaça van veure que el Joan arribava pel carrer d’Àngel Guimerà reclamant l’atenció de tothom qui era congregat a la plaça. La gent comentava i tothom preguntava:
– Que has trobat el Mamut?
– Sí!
– L’ha trobat!
El Sebastià i la Saleta es van abraçar i fent salts d’alegria van córrer fins a ser a prop del Joan.
– L’has trobat? –van preguntar tots dos alhora.
– Bé, no exactament.
– En què quedem? Sí o no?
– Sí, però no.
Es va fer un gran silenci a la plaça. Els viladecanencs i viladecanenques van quedar astorats per l’estranya notícia.
– Vegem. Comencem pel principi. On l’has anat a buscar? –va interrogar el Sebastià.
– A Sant Climent.
– On és Sant Climent?
– Passat Cal Menut –va dir el Joan assenyalant cap amunt del carrer d’Àngel Guimerà.
– Cal Menut?
– Sí, home. La masia que hi ha seguint la riera amunt.
– Ahhh! –en Sebastià es va gratar el cap– Una masia antiga?
– I tant, té més de vuit segles.
– Molt de temps, no? –exclamà en Sebastià mentre es comptava els dits.
– Imagina’t si és antiga, que quan les tropes del Rei Jaume I anaven camí de Salou per embarcar cap a la conquesta de Mallorca, algunes d’elles van passar per aquí mateix on ens trobem ara, i segur que des de les portes de la masia els saludaven, perquè la masia ja hi era –explicà el Joan.
– Carai, noi! –el Sebastià va tornar a gratar-se el cap.
– I el Mamut? –va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?
Josep Mumany

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (3)


– Els de Gavà no m’han tirat pedres, però he rebut una pluja de fletxes quan era a prop de Can Sellarés, i no he vist ni qui les tirava ni d’on venien.
La Saleta no es va poder aguantar-se les ganes de riure.
– Per què rius? Jo no li trobo la gràcia.
La Saleta no parava de riure.
– Riu, riu, apa! Riem tots!
– Ves per on. Els de Gavà han evolucionat. Ja saben tirar fletxes∗.
Tots dos es van posar a riure, però de cop van recordar la missió que els havien encomanat les entitats de Viladecans, i poc els va durar l’alegria.
– Sebastià, què els direm ara als vilatans i vilatanes? M’hagués agradat donar-los una sorpresa i fer que aquesta Festa Major fos la millor que s’ha fet mai. Però...
Van estar un moments callats. Fins que la Sales va trencar el silenci.
– Sebastià, saps què es celebra per la Festa Major?
– No.
– Doncs són festes nascudes en honor de la patrona de Viladecans, la Mare de Deu de Sales.
– Caram! –va exclamar en Sebastià mentre es gratava el cap.
– Saps que sóc l’única dona que porta el seu nom? En tota la història soc l’única dona que ha dut el nom de la patrona, però com que sóc un personatge de ficció no compta. Per tant, si algú li posés a la seva filla el nom de Sales seria la primera del poble. I saps una altra cosa? Com que sóc de ficció i viatjo en el temps i en la imaginació, he vist com en un futur, al Ple Municipal, aprovaran que si algú posa a la seva filla el nom de Sales, rebrà un regalet de mans del senyor Alcalde. I serà un acte que es repetirà cada any, per sempre més. Ells encara no ho saben, però ho faran– va dir fent una riallada.
– De què rius ara?
– Acabo de recordar-me d’una cosa que he vist –xiuxiuejà la Sales mentre feia picar els dits i posava cara de misteri.
– Tu no estàs bé, oi? –va dir fent una ganyota en Sebastià– Passes d’una cosa a l’altra com si res. Bé, què has vist?
– Quan he anat a les Filipines, pel Camí de les Filipines, a buscar al Mamut, he vist una xapa de ferro rovellat que posava: Camí del Mar. Com si algú es pogués equivocar, i anés a Sant Ramon a buscar la platja! – i va fer una riallada molt gran.
Apa, anem cap a la Plaça, que potser el Joan ha tingut més sort que nosaltres!
Josep Mumany