Ara ja ho puc dir amb totes les lletres: em dic Vilamut, i sóc el Mamut de Viladecans. Va quedar clar el passat 20 de juny. Va ser una gran, gran festa: una cercavila, amb foc i amb aigua (d’aigua, poqueta, perquè no era dia per remullar el personal, i em vaig contenir!), i un acte a la plaça de la Vila que va acabar amb un ball. La cercavila va ser molt lluïda: em van acompanyar els diables, amb el Ca de Foc, i els timbalers i els grallers de Viladecans: esplèndids! I va venir també el meu cosí de Sant Vicenç dels Horts, en Vénux. Què us puc dir? Cada cop que girava envoltat de foc, jo m’emocionava. 

I un cop a la plaça de la Vila, vaig veure que m’esperaven les autoritats: el Sr. Alcalde i les Sres. Magdalena Modolell i Maria Bernades. No vaig sentir gaire què van dir. No sé si perquè estava nerviós o perquè això dels micros ja és un clàssic que no funcioni gaire. Però és igual: quan vaig veure que els castellers feien un pilar perquè l’anxaneta pogués donar còmodament a la Sra. Modolell el sobre amb el meu nom, ja vaig perdre el món de vista. Sort que es va desplegar una gran pancarta que posava: Vilamut. I el secret més ben guardat de Viladecans va deixar de ser-ho.

M’hagués pogut dir Mut (perquè hi ha qui diu que escric molt però no parlo), Festuquet (en honor del color festuc de les camises dels castellers), Tumam (un Mamut a l’inrevés), o Sebas, pel patró de Viladecans i perquè sé que als de la meva colla els agradava molt. Doncs no, serà Vilamut. 

És un nom que m’encanta i que ha estat proposat per molta gent diferent: grans i petits (m’ha arribat que aquesta era la proposta d’un grup d’alumnes de l’Angela Roca, per exemple). Però em temo que per als de la Colla continuaré sent en Sebas i per a la major part del personal, «El Mamut». 

Però ara permeteu-me que dediqui aquestes ratlles a totes les persones i entitats que han fet possible aquesta festa. Amb dues mencions especials:

Les que van fer molta, moltíssima feina, de la que no es veu: l’Anna, la Rosalía i la Dolors; en Manuel i la Valen, la Maria i en Paco, que sense ser de la Colla van procurar que tothom estigués ben alimentat i ben servit durant la festa. Una feina ingrata que van fer a la perfecció. Per no parlar d’en Jaume, l’Angie i la Rosa, que es van esforçar molt per tornar –ni que sigui temporalment– a la vida les senyores Modolell i Bernades. 

La meva colla. Al meu darrere hi ha una trentena d’entitats, però jo no podria sortir a la plaça si no hi hagués qui té cura d’arrossegar-me, de posar-me música, de vestir-me, d’omplir-me, de netejar-me, de fer-me la pedicura (últimament he canviat de rodes tres mil vegades), de portar-me al metge quan alguna cosa no va. Una feina que sovint no es veu però que és imprescindible.

I, posats a agrair, també agraeixo a tots els veïns i veïnes d’aquesta ciutat que m’heu acollit tan i tan bé, que em vingueu a veure i que transmeteu als vostres fills i filles aquesta il•lusió. Confio que per molts anys continuem fent semblants obres amb els mateixos manobres, que diuen.

Una abraçada a tots i a totes, i fins a la Festa Major.

Vilamut, el vostre Mamut