Viladecans, arrecerada a les muntanyes del Montbaig, amb l’ermita de Sant Ramon que la sobrevola i amb la silueta antigament dominant de l’Eramprunyà albirada en la llunyania, és una vila pacífica i tranquil·la, laboriosa, que veu transcórrer els dies sense sobresalts. Però, no sempre ha estat així...Segons diu la nostra història, a començaments de juny de l’any 2008, Viladecans es va desvetllar amb un ensurt: “Els mamuts han ocupat el territori!” “Els ullals dels monstres han sorgit de les profunditats de la terra!”, cridava la premsa sensacionalista. Però la realitat era que, a Can Guardiola, on s’estava construint una bassa de laminació, s’havien descobert restes de mamuts. I aleshores es va iniciar la llegenda. Alguns vilatants deien: – Un d’aquest mamuts s’ha escapat i corre per les rodalies.Altres afirmaven:– Que no n’hi ha per tant, que d’això fa milers d’anys... Que després, aquesta terra s’ha civilitzat: els íbers i els romans a Sales i en altres punts de per aquí, els pagesos que van convertir tot això en terra conreada i van conquerir amb el seu esforç les Marines, i després, també, la indústria que ha cridat gent de tot arreu, i encara ara els nous convilatans que no deixen d’arribar... El mamut, l’habitant més antic d’aquestes terres, ja fa segles que ha desaparegut!Tot i això els rumors persistien:– Doncs jo conec un senyor que diu que l’ha vist! –deia el Manel de Cal Menut.– És veritat, el mamut és viu! –comentava l’Encarnita.– Sí, i jo tinc una tieta que se’l va trobar i van estar xerrant i tot...La incertesa dominava Viladecans. Calia actuar! Així dons, un grup d’ardides i valentes entitats viladecanenques, es van reunir al casal d’entitats Pau Picasso, i en assemblea van decidir enviar uns quants exploradors, igualment valents i ardits, a buscar-lo. Després d’un intens debat van trobar tres voluntaris per a aquesta tasca. Aquests exploradors eren: la Sales, una noia valenta que sempre anava amb el seu salacot a tot arreu, en Joan, un xicot alt i moreno amb ganes d’aventura i en Sebastià, a qui encara li agradava d’anar amb barretina. Tots tres van dir a les entitats que no tornarien fins que no trobessin proves que el mamut existia.Així que tots tres es van posar a la feina, i després de fer-se unes abraçades i desitjar-se bona sort, cadascú va emprendre el camí per diferents direccions. Els membres de les entitats van sortir a dir-los adéu amb la mà i fins i tot la Mercè va deixar caure una llagrimeta de la emoció que va eixugar amb seu mocador, mentre cridava:– Bona sort, valents i valenta. Que ens tornem a veure aviat! I va moure el seu mocador per acomiadar els exploradors.(Continuarà)
Josep Mumany
